En Jaume, el nen que es nega a créixer

Tots són situacions fictícies però inspirades en casos reals, fruit de la meva experiència. Els noms, tanmateix, no corresponen a la realitat.

Anuncios

Poc abans d’arribar a la classe de tercer, sento aldarulls: sembla que en Jaume ha tornat a fer de les seves. Efectivament, quan truco, el professor està desitjant que arribi perquè  en Jaume ha pegat a dos companys i ara és sota les taules, ignorant els seus  retrets i reclams perquè surti. Jo no podré fer gaire cosa més que el professor, és clar, però mentre intento solucionar la situació, ell podrà reprendre la classe per recuperar el ritme habitual i així, la resta d’aquests 27 alumnes, podran continuar amb la formació que els hi pertoca. A més, correm el risc que el nen surti corrent i s’escapi pels passadissos del col·legi, iniciant una mena de joc que pel nen és un simple fet i amagar, per no saber distingir entre la fantasia i la realitat, entre el joc simbòlic i les obligacions, com ha fet altres cops en situacions similars.

De res servirà que em posi a escridassar-lo, si més no això complicaria la situació, però amb paraules calmades el convido a sortir del seu amagatall perquè m’expliqui què és el que ha passat, i sembla que el nen torna a un estat mental més calmat i dialogant aconseguint així allunyar-lo de l’estat mental que li ha provocat la situació. Junts sortim de la classe per poder parlar amb calma:  necessito que reflexioni sobre el que ha fet per evitar que la situació es torni a repetir, cosa difícil, ja que en Jaume és molt impulsiu i quan algú l’acusa de les seves malifetes sempre ens surt amb que ningú l’estima.

Tanmateix el nen té un tracte preferent entre els companys: a ningú se li toleraria el que ell fa, però els companys/es  (amb els seus pares inclosos) ja tenen assumit, des de fa temps, que de vegades els hi mancarà material o que aquest pot tornar (o no tornar) a casa malmès -algun llapis trencat o alguna joguina de quiosc desapareguda. Ningú dubta del seu esforç per incloure a un nen que de vegades els pot treure de polleguera. El pitjor és que sovint els pega o que els amenaça amb un bolígraf (més d’un cop els hi ha clavat).

El cert és que el nen, quan està bé, és apreciat entre els companys. Aquest tenen una actitud condescendent positiva i fins i tot arriben a comprendre les dificultats que té en Jaume, la qual cosa és molt positiu per a ells. Pel  que fa a les causes de tot plegat sembla que es barallen diferents diagnòstics, des d’un trastorn bipolar, passant per un problema maduratiu, fins a un cert grau d’autisme. Pel que detecto, jo afegiria Dèficit d’atenció: és la meva humil opinió.

He aconseguit que torni a la classe i que demani disculpes a tos pel seu comportament.  Hem quedat que s’asseurà a la seva cadira i farà les tasques que pertoquen. Jo l’ajudaré, com sempre,  perquè en Jaume té puntes de coneixement força adultes combinades amb valls d’immaduresa. Quan es distreu, cosa que fa sovint, només vol jugar amb les seves joguines, com si la classe no anés amb ell. Aleshores desconnecta i… ja hi tornem a ser! És precís ser allà per evitar-ho.

Arriba l’hora del pati. Ha seguit prou bé la classe. Li dono una abraçada tot reforçant-li aquesta actitud tan positiva, que afavoreix l’aprenentatge seu i el dels altres,  i se’n va amb el seu tarannà alegre tot fent saltironets amb les seves joguines.