En Jaume, el nen que es nega a créixer

Tots són situacions fictícies però inspirades en casos reals, fruit de la meva experiència. Els noms, tanmateix, no corresponen a la realitat.

Poc abans d’arribar a la classe de tercer, sento aldarulls: sembla que en Jaume ha tornat a fer de les seves. Efectivament, quan truco, el professor està desitjant que arribi perquè  en Jaume ha pegat a dos companys i ara és sota les taules, ignorant els seus  retrets i reclams perquè surti. Jo no podré fer gaire cosa més que el professor, és clar, però mentre intento solucionar la situació, ell podrà reprendre la classe per recuperar el ritme habitual i així, la resta d’aquests 27 alumnes, podran continuar amb la formació que els hi pertoca. A més, correm el risc que el nen surti corrent i s’escapi pels passadissos del col·legi, iniciant una mena de joc que pel nen és un simple fet i amagar, per no saber distingir entre la fantasia i la realitat, entre el joc simbòlic i les obligacions, com ha fet altres cops en situacions similars.

De res servirà que em posi a escridassar-lo, si més no això complicaria la situació, però amb paraules calmades el convido a sortir del seu amagatall perquè m’expliqui què és el que ha passat, i sembla que el nen torna a un estat mental més calmat i dialogant aconseguint així allunyar-lo de l’estat mental que li ha provocat la situació. Junts sortim de la classe per poder parlar amb calma:  necessito que reflexioni sobre el que ha fet per evitar que la situació es torni a repetir, cosa difícil, ja que en Jaume és molt impulsiu i quan algú l’acusa de les seves malifetes sempre ens surt amb que ningú l’estima.

Tanmateix el nen té un tracte preferent entre els companys: a ningú se li toleraria el que ell fa, però els companys/es  (amb els seus pares inclosos) ja tenen assumit, des de fa temps, que de vegades els hi mancarà material o que aquest pot tornar (o no tornar) a casa malmès -algun llapis trencat o alguna joguina de quiosc desapareguda. Ningú dubta del seu esforç per incloure a un nen que de vegades els pot treure de polleguera. El pitjor és que sovint els pega o que els amenaça amb un bolígraf (més d’un cop els hi ha clavat).

El cert és que el nen, quan està bé, és apreciat entre els companys. Aquest tenen una actitud condescendent positiva i fins i tot arriben a comprendre les dificultats que té en Jaume, la qual cosa és molt positiu per a ells. Pel  que fa a les causes de tot plegat sembla que es barallen diferents diagnòstics, des d’un trastorn bipolar, passant per un problema maduratiu, fins a un cert grau d’autisme. Pel que detecto, jo afegiria Dèficit d’atenció: és la meva humil opinió.

He aconseguit que torni a la classe i que demani disculpes a tos pel seu comportament.  Hem quedat que s’asseurà a la seva cadira i farà les tasques que pertoquen. Jo l’ajudaré, com sempre,  perquè en Jaume té puntes de coneixement força adultes combinades amb valls d’immaduresa. Quan es distreu, cosa que fa sovint, només vol jugar amb les seves joguines, com si la classe no anés amb ell. Aleshores desconnecta i… ja hi tornem a ser! És precís ser allà per evitar-ho.

Arriba l’hora del pati. Ha seguit prou bé la classe. Li dono una abraçada tot reforçant-li aquesta actitud tan positiva, que afavoreix l’aprenentatge seu i el dels altres,  i se’n va amb el seu tarannà alegre tot fent saltironets amb les seves joguines.

El sorprenent món d’en Biel

 

En Biel és un nen especial. Corre per la classe amb la mirada perduda mentre els demés escolten la professora. De sobte s’atura, es mira la mà, com si contés alguna cosa i continua. A aquestes alçades, amb P5 ben avançat, els companys han après del Biel que no vol jugar amb ells, que ell té el seu propi joc en el qual tothom, absolutament tothom, està exclòs. Quan la professora –que no sempre té el reforç de la especialista- es troba sola, tot i que intenta persuadir-lo perquè s’assegui (de vegades ho aconsegueix) molts cops té que desistir i deixar-lo fer:  sap que intentar contenir-lo és pitjor; que entrarà en un carrer sense sortida de retrets i amenaces del qual ningú, ni el Biel, ni la resta d’alumnes, ni ella mateixa, es beneficiarà, i que això pot desestabilitzar el flux normal de la classe i l’entorn necessari –que tant costa de crear en nens petits- perquè els alumnes estiguin totalment interessats en tot el que ella els ha preparat per l’aprenentatge.

Quan entro, ho faig amb una carpeta plena d’activitats per al Biel. Ja sé que el Biel té dificultats per treballar i miro de fer-ho de la millor manera possible. Una salutació, una abraçada –a ningú li amarga una carícia- un petonet. Li parlo d’una feina que tenim que fer molt xula  i quan em mira com  dient “quines ganes que tens de desconnectar-me d’això tan interessant que estic fent!” li prometo que si ho fa molt bé… anirem una estoneta al pati. Això li arrenca un somriure i el nen accepta tot donant-me la mà. Anar de la mà és important perquè no s’escapi i acabem “jugant” a un interminable fet i amagar per tota l’escola. Pugem a un despatxet tranquil, un lloc on ell pot connectar una mica més amb mi. Mentre preparo unes fitxes, ell s’aixeca de la cadira –li dono permís per no quedar exclòs de la seva voluntat i acabar fent les coses independentment del que jo li digui- mira per la finestra i em diu que no hi ha ningú al pati, que ja hi podem anar. Iniciem així un joc l’objectiu del qual és el pati, per a ell, i que aprengui a escriure alguna cosa més que el seu nom, per a mi. Però en Biel s’avorreix, pica a la taula, canta una cançó que sembla no tenir fi. Per la meva insistència, avui he aconseguit que ompli dues fitxes. He trigat molta estona, és cert, però és important, sempre persuadint-lo i motivant-lo perquè això sigui així, cada cop que fa alguna cosa raonablement bé… però ho ha fet. Evidentment, a la bàscula tenen molt més pes les obediències que les desobediències. Per tant, s’ho ha guanyat: anem al pati.

Allà, el Biel connectarà de nou amb el seu món. Un món que, per molt que ho intento, no em deixa accedir (potser així podria entendre quines són les dificultats que hi ha al seu cap per no voler formar part del nostre). Em conformo amb que hi continuï accedint, de tant en tant, i a ser possible cada cop més. Com m’agradaria que algun dia tots aquells que són com el Biel tinguin la lucidesa suficient com per explicar-nos a tots aquells que volem ajudar-los què és el que li falta al nostre món perquè sigui veritablement interessant. Potser ens ensenyarien alguna cosa que mai no ens hem adonat. Haurem de seguir aprenent i treballant perquè tots ens entenguem. No us assembla?

Las Necesidades Educativas Especiales

En la actualidad nos encontramos con muchas dificultades a la hora de abordar los nuevos cursos escolares. Hay trastornos y conceptos que cada vez son más actuales Dislexia,   TDA-H, Autismo y que están asociados a la educación y al modo de vida actuales. Los celadores somos aquellas personas que velamos por estos niños/as, para que haya una adaptación que genere las condiciones necesarias y así todos tengan las mismas oportunidades de aprendizaje.

Según el Departament d’Ensenyament, las funciones de un celador (vetllador) son en resumen dar apoyo al alumno en todas las tareas, colaborando en la buena dinámica de clase, velar por la adquisición de buenos hábitos, ayudar al alumno en los desplazamientos, dificultades, velar por los instrumentos que hacen posible que los alumnos asistan al centro escolar (sillas de ruedas, prótesis…), ayudarles en patios y comedores, si es preciso, potenciar la relación afectiva con los demás alumnos, además de propiciar o adaptar el entorno necesario todo lo que sea posible.

Por mi experiencia, creo que el celador tiene el reto de superarse a si mismo siendo mejor persona. El hecho de tener que ayudar a los demás para que, todo y sus dificultades, reciban la educación que merecen, nos hace ser más humildes, más comprensivos y generan empatía al comprender sus dificultades. Además, nos hacen sentirnos piezas claves, intermediarios bondadosos de unos niños que tienen derecho -como todos- a una buena educación aún viendo las dificultades que se producen en los centros escolares para que estos niños sean atendidos.

Todo y que a veces puede ser complicada la mediación, los problemas siempre se acaban solucionando por la predisposición, el esfuerzo y la buena voluntad de todos. Al fin y al cabo, ¿que escuela no presume de tener a sus alumnos NEE totalmente integrados? (alguna cosa tendremos que ver los celadores en todo ello).

Si queremos un mundo más justo, no hay otro camino… tiene que ser para todos.